JANNIS KOUNELLIS. LABERINT SENSE PARETS

L’obra de Jannis Kounellis és un viatge en el temps, l’odissea d’una insistència o el reintegrament obsessiu d’unes idees que han de ser destil·lades amb un sentit nou. Infiltrar-se en la història és com endinsar-se en l’oceà per abandonar-se a un laberint sense parets. Ell mateix va saber definir-se com un home antic i un pintor modern. Perquè la seva visió és arqueològica, com una excavació en la memòria que s’assenta en una relectura crítica del passat interpretada des del seu llenguatge particular, radicalment contemporani. En aquest cas, aquesta exposició emergeix com una mena de restes nàufragues a partir d’una sèrie d’elements que al·ludeixen al viatge, la migració i els mitjans de transport marítims, fonamentals en la globalització, tot i que ja gairebé obsolets. Kounellis expressa una enyorança per la pèrdua de la dimensió poètica del viatge en l’era industrial i aquesta mostra transmet aquesta sensació de desplaçament físic i emocional. La instal·lació principal està conformada per un conjunt de nou veles venecianes disposades en forma d’abanico, evocant històries de navegació, memòria i història. En aquesta obra, les veles, que abasten des del segle XVII fins a èpoques més recents, simbolitzen el patrimoni cultural de Venècia i la seva connexió amb la Mediterrània, però també la nostàlgia crítica respecte a la transformació del comerç marítim i l’absència de la petjada de l’individu en la indústria del seu present. Aquestes veles són pintures que ens recorden com els velers eren adornats amb marques que identificaven aquests vaixells i la seva tripulació, en molts casos amb formes que suposaven una certa protecció en la seva condició religiosa. És, per tant, una mena de lament i homenatge, una advertència que cada història és important. L’exposició inclou també una altra sèrie d’obres amb veles que l’artista realitza anys més tard, ja entrat al segle XXI; d’una banda, en reutilitzar antigues veles blanques mallorquines de cotó; de l’altra, unes veles italianes de colors que es retorcen com un escorç caravaggiesc. Tenses i plegades sobre marcs d’acer, aquestes veles, que es mostren doblegades i amb plecs, marcades per l’ús, conserven la memòria de la seva vida anterior al mar. A través de materials carregats de significat, Kounellis proposa una reflexió sobre la petjada humana en els objectes, però també una reflexió sobre la pintura i les seves possibilitats. Tot això es veu també en una altra de les seves sèries més representatives –«Albatros» (2001)– a partir d’un conjunt d’obres compostes de seccions trencades d’un vaixell de fusta que pengen suspeses davant de plaques d’acer inclinades, evocant el desgast i la memòria dels objectes. Aquestes obres s’acompanyen d’un enorme fragment del lateral del mateix vaixell que s’imposa a la mirada per la seva contundència vertical. Una vegada més, en el viatge que emprèn l’artista hi és implícita la presència d’un drama que cal desxifrar. Perquè Kounellis mai no és un artista neutre i tampoc no ho són els seus materials ni els seus suports. El pes, com el pes de la història, és el que amaga cada material, i també la mesura té relació amb el que significa ser humà. «Jannis Kounellis. Laberint sense parets» reflecteix i s’assenta en la infantesa de l’artista al port del Pireu i el seu vincle amb el mar com a espai d’intercanvi cultural. Aquestes obres tenen l’aroma de l’origen, del mitològic, de l’escenari del viscut o heretat. El mateix artista ho ha descrit en ocasions dient que no existeix tradició en fred, i és en aquesta sensació de viatge on millor podem situar la seva atracció pel laberint, qüestió que va molt més enllà dels seus dibuixos. Perquè el viatge no és només un moviment físic, sinó també un viatge vital que va conformant la nostra identitat a través dels contextos, llocs, cultures i experiències canviants que un va trobant. Kounellis sempre es va sentir fascinat pel llunyà, per endinsar-se en nous horitzons. El desplaçament és una circumstància contemporània, i és en aquest sentit que hem d’entendre el laberint, que des d’un punt de vista filosòfic simbolitza el camí iniciàtic cap a la saviesa, una porta d’entrada al desafiament intel·lectual que suposa abraçar la incertesa i descobrir que a cada cantonada habita un nou començament sense resposta definitiva, que convida a continuar explorant. El laberint és així un viatge interior, un abismament en la recerca del centre perdut. El laberint és l’eco de la història.