Salitre Can Picafort

Salitre Can Picafort és un restaurant de tapes a l'extrem oriental del passeig marítim, allà on s'acaben les botigues de records i el poble s'allarga cap a la Platja de Son Bauló. El local queda una mica elevat entre el passeig i el Carrer Isaac Peral, i s'hi entra per qualsevol dels dos costats. Per dins està resolt de manera minimalista; cap endavant s'obre a una terrassa amb vistes a la mar. El nom al·ludeix a la crosta de sal que la mar deixa damunt de tot el que hi ha a prop. La idea que hi ha al darrere s'explica de pressa: aquí no hi ha primers ni segons. Demanes uns quants plats, arriben l'un rere l'altre al centre de la taula, i és la taula la que marca el ritme. La casa ho formula amb sequedat: això no és un bar, sinó un lloc per seure a menjar. Què distingeix Salitre Can Picafort El local és petit, i compartir no hi és una idea de màrqueting sinó el plànol amb què està construïda la carta. Com que els plats surten d'un en un i de manera successiva, la taula es manté en moviment i el menjar s'allarga sense que ningú s'ho hagi de proposar. A això s'hi suma una pissarra que canvia amb el mercat i amb les idees de la cuina. Al costat de les posicions fixes de la carta hi ha, doncs, coses que no sempre hi són — cosa que també vol dir que dues visites no s'han d'assemblar per força. Dues cartes en una: tradició i Kon-Fusión La carta es parteix en dues meitats, i totes dues van de debò. La primera aplega, sota el lema de compartir a la manera tradicional, allò reconeixible: pop a la gallega, pebrots de padrón, xoriço del Bierzo al vi negre, torreznos de Sòria, patates braves a la seva manera, seitons i calamarsons fregits, gambes a l'allet, musclos al vapor amb Albariño, calamar andalusa, mandonguilles, xampinyons a l'allet. Les croquetes de pollastre i pernil hi figuren expressament com a recepta de la mare. Un plat es diu Cosas del AMOR i ajunta el clàssic matrimoni espanyol de seitó en vinagre i anxova del Cantàbric, amb una piparra al costat. La segona meitat porta el lema de compartir també, si t'hi atreveixes, i treballa tècnica japonesa i americana sobre producte mediterrani. Hi ha gyozes de llagostí i cibulet o de porc amb un punt de barbacoa coreana, un sashimi de tonyina roja, un carpaccio de ventresca amb mango, cogombre i ponzu, cucurutxos cruixents de spicy tuna, edamame amb togarashi, un bao amb calamars andalusa i all negre, salmó en escabetx de pruna amb gingebre en vinagre. El Pulpo Rock and Roll surt de la planxa amb pebre vermell fumat, i la porcella mallorquina a l'estil Pequín apunta expressament a allò que un coneix de l'ànec lacat. I després hi ha posicions que no són a gairebé cap carta de l'illa: cocodril cajun, pinxos de zebra amb yakiniku i vedella menorquina per partida doble. Qui menja sense carn hi troba coses a totes dues meitats — pebrots de padrón, xampinyons, patates braves, edamame, pa amb allioli. Qui hi ha al darrere Darrere la casa hi ha una família. En Juan cuina la part tradicional i la treu de les receptes de sa mare; la seva germana Fany és a la cuina amb ell. El seu germà Javier s'ocupa de la sala i explica els plats, els noms dels quals poques vegades delaten què acaba arribant. Els dos germans Nuñez Luz són del nord d'Espanya i viuen a l'illa des de petits. La segona meitat de la carta, bastant més descarada, neix de viatges, d'experiència i de les ganes de barrejar sense perdre de vista el producte. Que a la carta hi hagi una citació de Groucho Marx sobre els principis encaixa bastant bé amb el to de la casa.