Pare Rafel Ginard – Es museu de ses paraules de Mallorca

Enmig de Sant Joan, Pare Rafel Ginard no condueix cap a una gran col·lecció d’art, sinó cap al petit i laboriós món d’una casa pagesa de Mallorca. Es museu actual conserva sa casa on Rafel Ginard i Bauçà va passar sa infantesa. Sa cuina, es rebost, ses cambres i es corral parlen d’una vida quotidiana en què s’habitatge, sa feina des camp, sa cria d’animals i sa conservació de provisions estaven estretament entrellaçats.

Es segon tresor de sa casa no es pot contemplar tot sol: se l’ha d’escoltar. Com a «Museu de la Paraula», Pare Rafel Ginard està dedicat a ses cançons, es versos, ses dites, ses oracions i ses narracions transmeses oralment durant generacions. Ginard va recopilar aquest material amb una gran constància i va donar visibilitat a veus que gairebé no apareixen a ses cròniques oficials.

Precisament aquesta connexió fa que sa visita sigui especial. Sa casa no només mostra com vivia una família pagesa al centre de Mallorca, sinó també quin lloc ocupaven ses cançons populars, es refranys i ses històries dins sa vida quotidiana: devora sa llar, durant sa feina des camp, a ses llargues vetlades d’hivern i en ses feines comunitàries. Ses estances retornen a ses paraules transmeses es seu marc social original.

Es museu és adequat per a visitants que vulguin conèixer Mallorca més enllà de sa costa i de s’arquitectura turística. Qui tengui interès per s’etnologia, sa llengua, sa literatura o ses formes tradicionals de construcció i habitatge també hi trobarà un material il·lustratiu concentrat d’una manera poc habitual. Pare Rafel Ginard no és un museu per fer-hi una aturada fotogràfica de pressa, sinó un lloc tranquil on mirar i escoltar amb atenció té recompensa.

Història i significat

Al començament no hi havia arxius, sinó ses veus des pares. Rafel Ginard i Bauçà va néixer es 27 de juliol de 1899 a Sant Joan de Sineu, tal com s’anomenava sa localitat aleshores. Sa casa natal era al començament des Carrer d’en Socies. Poc després, sa família es va traslladar a una casa més modesta des mateix carrer: s’edifici on Ginard va créixer i que avui acull es museu.

Infantesa a Sant Joan

Es pares de Ginard vivien de s’agricultura. En aquest entorn, es futur folklorista va aprendre ben prest que sa feina i sa llengua no estaven separades. Des pare sentia sobretot cançons de feina; de sa mare, oracions transmeses. No es cantava, rimava o contava per fer una exhibició folklòrica, sinó durant ses tasques que marcaven es transcurs des dia. Precisament aquesta connexió entre sa cultura parlada i sa feina quotidiana defineix avui es missatge des museu.

Ginard va viure a sa casa petita fins a s’edat de 13 anys. Es seus records descriuen una infantesa que no va ser només idíl·lica. A partir de sa duresa, es càstigs físics i ses humiliacions des seu entorn d’aleshores, més endavant va desenvolupar conviccions pedagògiques: es infants havien de ser tractats amb sensibilitat, acostats a sa cultura i corregits més aviat mitjançant sa persuasió que no amb sa violència. Aquests pensaments mostren que es seu interès per sa cultura popular no equival a una idealització acrítica des passat.

Franciscà, poeta i recopilador

Es 12 de febrer de 1913, Ginard va deixar Sant Joan per iniciar estudis eclesiàstics al convent franciscà d’Artà. Durant aquells anys va descobrir es paisatge de llevant i va començar a registrar sistemàticament testimonis lingüístics i folklòrics. Ja cap a s’edat de 15 anys recopilava expressions populars; cap a 1915 ja n’havia omplit un primer quadern. Una de ses primeres cançons que va anotar va ser sa «Cançó de les veritats», que li havia transmès un home de Sineu.

Sa lectura d’autors de Mallorca i catalans també el va posar en contacte amb s’Escola Mallorquina. A partir de 1924 va col·laborar en es Diccionari Alcover-Moll, però més endavant va haver d’abandonar aquesta tasca a causa de ses seves responsabilitats al convent franciscà d’Artà. Amb es «Croquis artanencs» va presentar es seu primer llibre, una aproximació literària a ses persones, es costums i ses formes de vida d’Artà.

Sa memòria recopilada de Mallorca

S’aportació més important de Ginard rau en sa conservació de sa tradició oral. En es seu «Cançoner Popular de Mallorca» va recopilar cançons populars i versos, mentre que es «Calendari Folklòric» recollia costums i tradicions al llarg de s’any. Hi ha gloses, romanços, dites, refranys i altres formes d’expressió que durant molt de temps varen viure sobretot dins sa memòria de ses persones.

Es museu deixa clar per què aquesta feina és molt més que una recopilació de textos antics. Ses cançons populars reflecteixen tasques, relacions, humor, religiositat i conflictes socials. Es refranys condensen experiències, mentre que ses gloses reaccionen davant situacions concretes amb enginy i rapidesa. Ginard no va documentar només paraules, sinó una manera d’interpretar es món.

De sa casa d’infantesa al Museu de la Paraula

Es Consell de Mallorca va adquirir sa casa l’any 2002. Una remodelació profunda va donar lloc, el 2015, a sa nova concepció com a «Museu de la Paraula». D’aleshores ençà, sa biografia de sa persona que li dona nom no és s’únic centre d’atenció. S’edifici també funciona com a museu de sa cultura oral i com a espai de feina i activitats relacionades amb es folklore i sa literatura.

Aquest ús continua sa tasca de Ginard d’una manera contemporània. Ses veus transmeses no queden limitades a ses pàgines des llibres, sinó que tornen a ser audibles en exposicions, lectures, tallers i activitats culturals. Així, sa casa és alhora un lloc de memòria, un museu etnològic i un centre cultural viu.

Què s’hi pot veure

Una llar, sacs de gra o un racó per als animals conten aquí tant com un manuscrit. S’edifici no era cap possessió representativa, sinó s’espai reduït de vida i feina d’una família pagesa de quatre membres. Precisament per això es poden comprendre d’una manera especialment directa ses condicions que varen originar s’interès de Ginard per sa cultura popular de Mallorca.

Sa cuina amb sa foganya

Sa cuina era es centre de sa vida domèstica. Sa «foganya», sa llar oberta tradicional, proporcionava calor i servia per preparar es menjars. Sa família s’hi reunia al voltant. Per això, durant sa visita, aquesta estança no s’hauria de contemplar només des punt de vista des vells estris de cuina. Era alhora espai de feina i lloc d’estada.

S’equipament conservat o reconstruït museogràficament de manera comprensible remet a una economia domèstica basada en s’autosuficiència, sa conservació de provisions i un mobiliari senzill. Sa manca d’espai mostra fins a quin punt hi havia poca separació entre cuinar, fer feina, contar històries i conviure en família.

Sa Sala com a rebost i espai de feina

Allò que avui pot semblar una sala senzilla era antigament un magatzem ben atapeït. Es records de Ginard esmenten tomàtigues penjades, garroves, caixes amb figues seques i roba, recipients i sacs per al gra, així com cebes esteses. També hi havia fil de cànem, perquè sa mare de Ginard filava durant ses vetlades d’hivern.

D’aquesta manera, sa Sala explica tot un sistema econòmic. Es aliments no es compraven cada dia, sinó que es collien, s’assecaven, s’emmagatzemaven i es distribuïen al llarg des mesos. Part des teixits es produïa dins sa casa. S’espai d’habitatge era alhora rebost i lloc de feina. En lloc d’una sala pagesa disposada decorativament, es visitants hi troben sa lògica d’una família orientada en gran part cap a s’autosuficiència.

Ses petites cambres

Es dormitoris tenien unes dimensions molt reduïdes. Sa cambra pròpia de Ginard és especialment reveladora: hi passava molt de temps llegint, escrivint, mirant imatges i fullejant petits llibres de rondalles. Segons es seu record, tenia s’única finestra amb vidres de sa casa. Aquest detall discret diu molt de ses condicions d’habitatge d’aleshores i, alhora, des refugi d’un infant que ben prest va desenvolupar una proximitat especial amb s’escriptura i sa narració.

Per això, s’estança uneix dues cares de sa seva feina posterior. Fora de sa casa, Ginard aprenia cançons i dites escoltant; dins sa cambra, descobria històries a través de llibres i imatges. Sa cultura oral i s’escrita, que es troben una vegada i una altra dins es museu, ja estaven estretament unides durant sa seva infantesa.

Es corral i ses àrees de feina

Darrere ses estances d’habitatge hi havia es corral, amb ses instal·lacions necessàries per a s’autosuficiència pagesa. Hi havia un «molí de sang» mogut per força animal, estable, soll, paller, galliner, cisterna, forn i comuna. Cadascuna d’aquestes àrees complia una funció concreta; juntes formaven un petit sistema que reunia aigua, aliments, cria d’animals i transformació dins un espai reduït.

Es recorregut per aquesta part de sa casa és especialment instructiu perquè conceptes abstractes com «vida rural quotidiana» es tornen de sobte tangibles. Sa cisterna remet a s’emmagatzematge d’aigua; es forn, a sa preparació d’un aliment bàsic; s’estable i sa soll, als animals com a part de s’economia domèstica. Es corral no era cap pati romàntic, sinó una àrea de feina utilitzada intensament.

Es museu de sa paraula

S’exposició desplaça sa mirada des objectes cap a ses veus. Es so i sa llengua hi tenen un paper important: ses gloses, es romanços, ses cançons populars, ses dites i altres formes de cultura oral no es poden copsar completament si només apareixen impreses. Només quan són recitades o cantades es fan perceptibles es ritme, es so, sa gràcia i es matís lingüístic regional.

Sa dimensió acústica diferencia Pare Rafel Ginard d’un simple museu local. Es objectes mostren ses condicions en què vivien ses persones; ses gravacions i ses explicacions transmeten com convertien ses experiències en paraules. Sobretot en ses gloses queda clar que sa cultura popular era flexible i estava lligada a cada situació. Es versos podien comentar, fer befa, contradir o preservar una memòria col·lectiva.

Arxiu i centre cultural

Sa Casa Rafel Ginard també conserva un fons important per a sa recerca de sa cultura popular. Per tant, sa casa no és només un espai expositiu, sinó també un centre de referència per a sa tradició oral. Ses col·leccions de Ginard en són es punt de partida, però es tema va més enllà de sa seva persona: es tracta de sa qüestió de com una societat transmet es seu saber quan aquest no queda recollit primer en llibres o documents oficials.

A sa part superior s’hi fan exposicions, lectures, tallers i altres activitats culturals. D’aquesta manera, sa paraula parlada no queda reduïda a una categoria històrica tancada. Es museu mostra que sa tradició només perdura si ses persones la tornen a contar, investigar i debatre, i si la situen dins nous contextos.

Sa visita

És millor començar es recorregut sense esperar una exposició gran i ordenada cronològicament. Pare Rafel Ginard es descobreix a través de sa interacció entre ses petites estances. Una llar, un espai de provisions o s’única obertura amb vidres poden revelar més coses sobre sa vida des folklorista que una llarga successió de dades biogràfiques.

Primer sa casa, després ses veus

Convé entendre primer sa funció de ses estances. Sa cuina i sa Sala mostren sa vida domèstica quotidiana; ses cambres, es escassos refugis privats; es corral, sa dimensió econòmica de sa casa. Qui hagi entès aquest ordre podrà situar més fàcilment ses cançons, ses oracions i ses dites de s’exposició dins es seu context original.

Després, val la pena parar atenció a ses propostes sonores i als exemples lingüístics. Fins i tot sense coneixements de ses formes lingüístiques pròpies de Mallorca, se’n poden percebre s’entonació, sa repetició i es ritme; ses explicacions ajuden a situar-los culturalment. Es visitants interessats en es català o en ses formes de parla de Mallorca haurien de reservar una estona especialment tranquil·la per a aquesta part.

Temps necessari i ritme de sa visita

No hi ha una durada obligatòria des recorregut. Qui només contempli sa successió de ses estances i ses explicacions principals acabarà, naturalment, més aviat que qui aprofundeixi en es exemples sonors i es contextos etnològics. Sa casa és reduïda pel que fa a s’espai, però es seu contingut és més dens del que suggereix sa primera impressió.

Per gaudir de sa visita, convé mantenir un ritme tranquil. Diversos detalls només s’entenen quan s’antiga funció d’una estança es relaciona amb es records de Ginard i sa seva feina de recopilació. Es museu és menys adequat com a activitat per omplir un buit entre dos punts de programa molt allunyats que com una aturada cultural planificada expressament a Sant Joan.

Planificació i possibles activitats

Com que es horaris d’obertura i ses normes d’entrada poden canviar, convé comprovar sa informació actual abans des desplaçament. Per a visites guiades o visites fora des horaris d’accés publicats habitualment, està previst concertar-les amb antelació. Això és especialment útil per a grups, classes escolars i visitants que vulguin una introducció més profunda a s’obra de Ginard.

A sa casa també s’hi fan exposicions, lectures, tallers i activitats culturals comunitàries. Aquestes cites poden ampliar sa visita al museu, però també poden influir en s’ús d’algunes àrees. Per tant, qui cerqui sobretot un recorregut tranquil per sa casa històrica hauria de consultar, a més de sa informació actual d’accés, es programa d’activitats.

Com arribar-hi i aparcament

Es trajecte condueix des litoral fortament marcat pel turisme cap al centre obert de s’illa. Sant Joan és al Pla de Mallorca, entre ses serralades de sa Serra de Tramuntana i ses Serres de Llevant. Es darrer tram no arriba a un edifici museístic aïllat, sinó a una localitat formada al llarg des temps, amb carrers i habitatges tradicionals.

Des de s’aeroport de Palma

Des de s’aeroport de Palma fins a Sant Joan hi ha 36 quilòmetres per carretera. Es trajecte dura uns 35 minuts i passa per sa Ma-15 i després per sa Ma-3220. Aquestes dades corresponen al trajecte fins a Sant Joan, no fins a sa mateixa porta des museu. Dins es poble, es darrer tram continua per sa xarxa viària local fins al Carrer d’en Socies, on sa casa s’integra dins ses edificacions residencials habituals.

Precisament en aquest darrer tram convé conduir a poc a poc. Vist des de fora, es destí no sembla un gran complex turístic, i es carrer té ses dimensions pròpies d’un poble històric. Qui només cerqui un edifici museístic visible de lluny pot passar fàcilment de llarg davant aquesta casa discreta.

Des des centre de Palma

Des des centre de Palma fins a Sant Joan hi ha 39 quilòmetres per carretera; es trajecte dura uns 42 minuts. Aquesta ruta també passa per sa Ma-15 i sa Ma-3220. Ses distàncies indicades acaben a Sant Joan. Des d’allà, es trajecte continua pel poble fins al museu, no per una carretera d’accés separada ni cap a un recinte expositiu situat als afores.

Es desplaçament es pot entendre perfectament com una transició entre dues cares molt diferents de Mallorca. Després de Palma i des gran eix viari arriba sa xarxa de carreteres més menuda des Pla. En arribar, es trajecte es converteix en una breu visita al poble, perquè es museu no està aïllat, sinó que forma part des mateix entorn vital que explica.

Aparcar al poble

No hi ha cap aparcament propi per a visitants just devora es museu. Per tant, s’han de cercar llocs on deixar es vehicle a sa xarxa de carrers dels voltants o a zones públiques d’aparcament de Sant Joan. No s’ha de donar per fet que sempre es trobarà un lloc adequat just davant s’entrada.

És més pràctic deixar es cotxe en un lloc apropiat des poble i fer a peu es darrer tram. Així s’eviten ses maniobres dins un carrer residencial tradicional i, alhora, es percep millor sa integració des museu dins Sant Joan. Una breu caminada també encaixa amb es contingut de sa visita: sa casa formava part d’un barri des poble i no era cap possessió aïllada.

Amb autobús

Es pot arribar a Sant Joan amb autobusos públics; ses dues aturades locals són dins es poble i no constitueixen cap parada pròpia des museu situada just davant sa casa. Des punt on es baixa, es camí continua a peu per Sant Joan. Abans des trajecte convé comprovar sa connexió actual, perquè es recorregut de ses línies i sa freqüència poden variar segons es dia de sa setmana o es període des servei.

Qui hi arribi amb autobús podrà visitar es museu sense haver de cercar aparcament i combinar fàcilment sa visita amb una passejada pel centre des poble. Per al trajecte de tornada, és recomanable comprovar es lloc de sortida i s’horari tot just arribar, abans de començar es recorregut pel museu.

Pels voltants

Es mateix camí per Sant Joan ja ofereix sa introducció adequada al museu. Es poble és al Pla de Mallorca, una extensa regió central marcada per s’agricultura, amb turons, camps i pobles on sa vida quotidiana va dependre durant molt de temps des conreu i sa ramaderia. Sa Casa Rafel Ginard no hi sembla una peça d’exposició traslladada posteriorment: encara es troba exactament dins aquell entorn rural d’on va sorgir sa seva història.

Sant Joan

Sant Joan s’anomenava antigament Alahamar i va rebre es drets de vila l’any 1300, dins sa política de poblament des rei Jaume II. Es nucli històric està caracteritzat per cases més aviat senzilles i carrers tranquils. Aquesta discreció és reveladora per a sa visita al museu, perquè ajuda a entendre s’origen de Ginard dins una família pagesa no com una nota biogràfica abstracta, sinó com a part d’un lloc concret.

Una passejada pel poble pot passar per s’església parroquial de Sant Joan Baptista. Es molins de vent dels voltants també recorden sa història agrícola des Pla. No cal cap programa extens de visites; sa simple successió de carrers residencials, església i edificis antigament destinats a usos econòmics amplia sa perspectiva sobre sa casa museu.

Es paisatge des Pla

Es entorns de Sant Joan formen part de sa depressió geològica situada entre Tramuntana i ses elevacions de llevant. Es camps i ses elevacions baixes defineixen es paisatge. Qui recorri sa contrada després des museu trobarà aquell mateix món de feina on Ginard va sentir ses primeres cançons. Sa cultura popular de sa seva col·lecció no va sorgir separada de sa terra, sinó durant sa sembra, sa collita, sa cura des animals i ses tasques recurrents de s’any pagès.

Aquesta connexió és un bon motiu per no considerar Pare Rafel Ginard exclusivament com un museu literari. Ses seves col·leccions conserven es so d’un paisatge on sa vida quotidiana ha canviat molt al llarg des segle passat. Es Pla n’ofereix es marc espacial, sense necessitat de cap altra gran atracció.

Petra i Sineu

Per a una excursió més llarga pel centre de s’illa, Sant Joan es pot combinar amb Petra o Sineu. Totes dues localitats formen part des teixit històric i agrícola des Pla i mantenen s’atenció en s’arquitectura des pobles, ses places i sa història local. Sineu també té un paper dins sa primera feina recopiladora de Ginard: un home des poble li va ensenyar sa «Cançó de les veritats», una de ses primeres cançons populars que va registrar.

Aquesta combinació no s’hauria de programar amb massa presses. S’atractiu no consisteix tant a acumular una llista tan llarga com sigui possible de llocs d’interès, sinó a alternar es museu, es carrers dels pobles i es paisatge cultural. Així es pot comprendre fins a quin punt sa biografia de Ginard, ses veus transmeses i es centre de s’illa estan estretament connectats.